Ballarina explicant com es sentia quan va veure una de les coreografies de Xavier Le Roy

Una opció museogràfica que últimament se'm presenta interessant i possible: cap material, cap suport informatiu és millor que les persones. A l'exposició de Xavier le Roy, 8 ballarins ens conviden a fer un viatge introspectiu i visual per les obres del coreògraf. Els visitants que no surten corrent després del moviment de benvinguda poden parlar amb els ballarins que expresen i emocionen amb moviments i paraules en primera persona. Encara queden dos dies per veure aquesta proposta tan original!

Al Palau Robert podeu veure aquesta exposició de la Fundació Bulli. El muntatje és de Grop, amb un disseny de l'Olga Subiròs. L'exposició té un disseny convencional però pensat i cuidat al detall, uns continguts molt interssants i una ambientació prou bona. Em cal fer la darrera sala, ja que la meva socia aquí a la ilustració de Mat Groening va decidir que ja no seguia més... així que hi haurà segona part.

           Passejant pels darreres de l'ajuntament de Barcelona he trobat aquesta petita exposició de fotografies impreses sobre vimon y amb un detall del disseny per donar volum a la mostra.

     

           Aquest no és un blog de crítica d'art, però quan un artista ubica la seva obra en un recorregut i en relació a un argument i tenint en compte el visitant com una part central i activa d'aquesta història, això és museografia. Això és el que han fet David Bestué i Marc Vives, han posat les seves obres al servei d'una història i les han ubicat a l'espai de Caixaforum. La història parteix de la foscor de la creació i acaba en la foscor del no-res simbolitzada per una zona del muntatje inútil, rere bastidors, sense acabar de construir (fins i tot ens cau a sobre part del decorat...). Entremig una successió de sales on és impossible no somriure amb el llenguatge visual irònic i cutre d'aquests artistes de fama internacional. A les imatges podeu veure l'entrada amb un toc Star Treck; diverses peces que reflexionen sobre la materia.... bé, més aviat la materia reflexiona sobre ella mateixa; un espai de transició amb terre tou on tot es confón; una maqueta de l'exposició que ens assenyala, dues sales sobre la perfecció (taula amb atrezzo i fils blancs amb llum negra) i finalment el desmuntatge fictici. Què destacaria després d'aquesta visita? que els terres tous agraden a tothom, que un recorregut enganxa per poc sentit que tingui i que l'art contemporani ésuna andròmina molt curiosa i per sort cada vegada més popular i lliure.

       L'altre dia un magnífic museògraf em va dir que el video és el fracàs de la museografia i em va fer pensar molt i molt. Una exposició no és un llibre, no és un audiovisual, no és un seguit d'interactius, és una història explicada a l'entorn de l'interlocutor.  Si tanmateix hom opta per fer un vídeo, com és el cas d'aquesta microexposició de l'espai solidari del caixaforum, ho pot fer amb materials naturals i ben acabats com en aquest cas.